El neguse nagast que obrí Etiòpia a la modernitat.
Tot i que alguns podrien pensar que per a Etiòpia, Menelik II és la figura històrica més rellevant, el cert és que per als propis etíops, la figura del negus Tewódros, és una figura crucial. No tan sols crucial, si no que el consideren una de les figures més rellevants del país. Aquest afecte que li professen, gairebé ratlla amb l’adoració, i supera l’àmbit de valoració objectiva que en podrien tenir.
Tewódros II posseeix múltiples facetes, que al llarg de la seva vida es van anar desgranant, des del noble que es converteix en bandit a l’estil Robin Hood, l’home d’Estat o a la de l’enemic de l’església ortodoxa. Tewódros va ser tot això i més, un neguse nagast que obrí el país a la modernització, i que va lluitar fins a la fi per impedir que Etiòpia fos merament una altra conquesta occidental. Per tot això i més, considero que Tewódros II va ser una figura cabdal en la història de la formació d’Etiòpia moderna. En aquest treball, m’he centrat sobretot en els primers anys de la seva vida, que considero que van ser cabdals per a la formació de l’emperador. La seva derrota davant els egipcis el 1848, per exemple, va marcar profundament el caràcter de les seves reformes militars posteriors, així com el seu alt coneixement de la cultura europea el va conduir a buscar l’aliança d’aquests.
 |
| Mapa d'etiòpia pocs anys abans de que Kassa Haylu pugés al poder |
El llarg camí cap al tron imperial
La forja del neguse nagast.
Tewódros II va néixer als volts de 1818, amb el nom de Kassa haile Giorgis, però gairebé sempre se l’anomena Kassa Haylu. Kassa Haylu va néixer en una etapa de convulsions a Etiòpia, anomenada Zamana Mesafent (“Era dels Prínceps” o “Era dels Jutges”) pels historiadors, i que va durar de 1769 fins a 1855. En aquest període i tot i que l’Emperador era un descendent dels Salomònides, tan sols era una figura nominal, completament dominada pels interessos de les diferents famílies que accedien al poder. En l’època que va néixer Kassa Haylu, el poder era exercit per Ras Ali i la seva mare Menen, esposa de l’aleshores emperador Yohannes III, que eren membres d’una de les dinasties més importants del període, els Yejju.
Durant aquest període de convulsions, la majoria de famílies de la noblesa provincial van lluitar pel poder, tot mantenint un precari equilibri les unes amb les altres, ara aliant-se amb unes, ara amb les altres. Tot i això, les lluites no eren pas per enfortir les regions contra altres clans, si no que, intentaven ocupar el nucli de poder central, que es trobava en mans del ras bitwadad. El ras bitwadad era a tots els efectes, el veritable governant d’Etiòpia. El seu càrrec, que en realitat vindria a ser el de ras preferit o ras majordom, aglutinava el poder d’un ras amb el de l’emperador. Podríem establir un paral·lelisme amb la casa reial del regne merovingi, en la que realment governava la dinastia dels carolingis, la dinastia de majordoms reials. Així, a Etiòpia, tot i que tenien atribucions honorífiques, el poder dels neguse nagast era totalment secundari en qualsevol qüestió important al país. Podem atribuir al propi Tewódros II el retorn del poder a la monarquia i el desmantellament d’aquesta estructura de poder tant peculiar.
Kassa Haylu va néixer en el si d’una família important, ja que era el fill del governador de la província de Kwara, el Dejazmatch Wolda Giyoris i la seva esposa Woyzaro Attetegab. Dejazmatch, d’ara en endavant referit com a Dej., era un títol polític i militar inferior al de Ras, que podríem traduir com a Comandant o Guardià de les portes. Com que la seva mare no era l’esposa oficial del Dej., al canviar aquest de consort al cap de dos anys, la seva mare se’l va emportar a Gonder. Va passar els primers anys de la seva vida en un monestir entre Gonder i el llac Tana, on va rebre formació per part dels monjos que hi vivien. Però uns anys més tard, el monestir va ser atacat per bandits, i ell va passar a estar sota la protecció del seu tiet, el Dej. Kenfu.
Així, havent retornat a la província de Kwara, Kassa va continuar el seu període d’aprenentatge. A la cort de Kenfu, va aprendre lliçons bàsiques de govern etíop, diplomàcia, administració i una sòlida instrucció militar. A més, hi va estudiar la Bíblia, literatura etíop, Shakespeare i història europea, que trobava molt interessant.
Però el 1839, el seu tiet va morir, i els fills del difunt, es van enfrontar amb el senyor de Gojjam, el Dej. Goshu Zawdé. Després d’un llarg enfrontament, Goshu va sortir victoriós d’aquest, i va incorporar a Kassa Haylu entre les seves files, juntament amb altres joves oficials del difunt Kenfu. Així, Kassa es va establir a Gojjam. Però el futur negus no aconseguia prosperar sota el mandat de Goshu. Així que va retornar a Kwara, l’únic lloc on realment s’havia sentit com a casa.
Però a Kwara, Kassa era el nebot del difunt Dej., cosa que provocava inquietuds entre alguns sectors, principalment entre els aliats de l’emperadriu Menen, que el veia com a instigador d’una revolta a Kwara. Així, Kassa va acabar sent expulsat cap a les terres baixes de l’oest, un terreny de bandidatge i anarquia. Kassa es va convertir així en un shifta, terme amhàric que es dóna als bandolers. Va començar amb poc més de dotze homes i ben aviat va tenir a les seves ordres més de tres-cents homes, amb els que portava una vida de lladre de camí ral. A més, en un autèntic estil robinhoodià, Kassa va ser el suficientment intel·ligent com per redistribuir una part dels seus botins entre els pagesos que li eren afins. El repartiment dels guanys li va assegurar una base política que no parava d'engrandir-se. La vida com a shifta també el portà a enfrontar-se amb els egipcis, cosa que fou l'origen de la seva obsessió contra els turcs i la seva voluntat d'alliberar Jerusalem del jou otomà. Cal destacar, que els etíops consideraven turcs tant els otomans, com els mateixos egipcis.
Les seves primeres expedicions militars tingueren un gran èxit. Kassa utilitzava la seva tàctica habitual: després d'haver anunciat una incursió, partia al vespre amb uns cinc-cents cavallers, marxaven durant tota la nit i arribaven al matí per a sorprendre l'enemic.
Amb aquestes incursions, va començar a provocar un greu malestar a la regió i a reduir els impostos fiscals que rebia l’emperadriu. A més, els senyors Yejjus es van inquietar i van pressionar a l'esposa de Yohannes III, dient-li que Kassa Haylu era "massa eficaç per a ser ignorat i massa important per a ésser submís".
A més a més, al voltant de 1844, l’emperadriu i el seu fill, el Ras Ali, es trobaven immersos en un conflicte contra el Dej. Wibé de Tigré i el Dej. Birru de Gojjam. La itege Menen va intentar aleshores en Kassa com a possible aliat, i li va oferir de casar-se amb la seva néta Tewabech. Així, l’ambiciós Kassa, en casar-se amb Tewabech, es va sotmetre, com a mínim temporalment, a la família dels Yejju, i d’ells en va obtenir el govern de Kwara, que en aquells moments ja controlava militarment. En pocs anys, el futur negus havia passat de bandit a ser el senyor d’una província.
Però el nou governador de Kwara estava insatisfet: la seva província estava amputada, ja que li faltava Dembiya, que era la que tenia més importància financera de la regió. A més a més, a la cort humiliaven a Kassa pels seus orígens modestos. Amb el suport de la seva dona, que sempre es va mantenir al seu costat, al voltant del 1846, es van rebel·lar contra Menen i Ras Ali. Cap a l’octubre d’aquell any, va envair Dembiya. És aleshores, que va adquirir el sobrenom d' Abba Tateq, que podria traduir-se com “prepara les armes”. Menen, inconscient de la importància del moviment que havia fet Kassa, va enviar una força inadequada, sota el comandament del Dej. Wandyerad, però aquest va ser derrotat en batalla dues vegades seguides. Massa ocupades a Gojjam, les forces de Menen i Ras Ali no pogueren acudir de reforços. Tot i els problemes que Kassa va causar, el front oriental era més encès i l’emperadriu va decidir d'anar a l'est amb les seves tropes i va deixar Gondar sense defenses.
El gener del 1847, Kassa se'n va aprofitar i va prendre la ciutat. Va nombrar els seus propis administradors i demanà que Ali li pagués impostos; a més a més, va saquejar el magatzem reial i va acaparar els aliments de les terres veïnes. Quan Menen va tornar, el 18 de juny del 1847, va perdre una batalla al nord del Llac Tana i fou ferida a la cuixa. Fou empresonada amb el seu espòs, l’emperador Yohannes III. Després d'una negociació amb Ali, els dos homes van arribar a un acord. Kassa va obtenir una resposta positiva a totes les seves exigències: fou elevat a la dignitat de Dejazmatch i Dembiya va ser reintegrat a la província de Kwara. A canvi, va acceptar entrar a l'exèrcit d'Ali. Kassa Haylu es mantindria fidel tan sols uns anys.
 |
| Kassa Haylu supervisant el creuament del Nil Blau |
La fi del Zamana Mesafent
Quan va retornar, Kassa va castigar alguns homes que s'havien aprofitat de la seva partida i s'havien revoltat. A part, va consolidar la seva autoritat sobre Kwara i va plantar cara davant els seus rivals regionals. El gener del 1849 apareixen els primers signes de la ruptura entre Kassa i Ras Ali. Entre el 1850 i el 1851, va viure un breu temps a la província d'Agewmeder i va retornar a Kwara.
A partir del 1852, va començar una sèrie de batalles en les que es va batre amb els grans senyors del Zamana Mesafent, uns després dels altres. Tot va començar el 1852, quan Kassa va trencar el seu acord amb el Ras Ali, refusant d'anar a una campanya contra Gojjam. Ras Ali va decidir atacar a Kassa que s'havia retirat a Kwara, a on preparava el seu exèrcit. Després de molts mesos, els dos exèrcits es van trobar després de moltes escaramusses. El setembre del 1852, Ali va donar el lloc de governador de Kwara a Goshu Zewde, que l'ajudava contra el jove Dejazmatch.
El 27 de novembre del 1852, a la batalla de Gour Amba, Kassa es va enfrontar amb el seu antic superior, el Dej. Goshu Zewde. La batalla va durar tot un dia i, finalment, Goshou va perdre-hi la vida. A part de la victòria militar de la batalla, aquesta també va tenir un gran significat simbòlic. Gour Amba es trobava a prop de Gondar, que era capital de l'Imperi i va mostrar les intencions del cavaller Abba Tateq, com ja era anomenat, d'estendre el seu control al centre neuràlgic del país. Ali va evacuar Gondar amb els seus administradors tot i l'actitud conciliadora que va tenir més tard el conqueridor quan va entrar a la ciutat. Aleshores, el Ras es va dirigir a Debre Tabor, on va reunir les tropes de Wollo, Tigray, Yejju i del Gojjam.
El gener del 1853, Kassa Haylu va veure com s'aliaven el Ras Ali i el Dej. Wibé, que fins aleshores s’havien enfrontat, la qual cosa comportaria l’arribada de dos exèrcits importants a les seves portes. Ja entrat el març, i assabentat de les intencions d’assetjar Gondar que duien els seus enemics, el futur negus va marxar de la capital imperial i va acampar amb el seu exèrcit a tres hores de marxa al sud de la ciutat. El 12 d'abril de 1853 hi va haver la batalla de Gorgora Bichin, on es van enfrontar els exèrcits de Kassa Haylu contra les tropes sota el comandament del Dej. Berou Aligaz del Yejju. Cal indicar que a l’exèrcit del Ras Ali i de Wibé hi havia molts Als exèrcits del Ras Ali i Wibé hi havia molts dejazmatch. Podríem dir doncs, que aquesta va ser la batalla que va enfrontar un home contra tot el Zamana Mesafent, en una confrontació capital, durant el curs de la qual el propi Kassa va matar personalment a tres dels cinc dejazmatch enemics. Després de la batalla, el futur negus va tornar a ocupar Gondar i va perseguir els dos comandants supervivents, Ali i Wibé.
El maig de 1853, Kassa va entrar a Debre Tabor, capital del Ras Ali, la va capturar i la va cremar. El 29 de juny del 1853, Ali va ser derrotat per Kassa a la batalla d'Ayshal, una de les batalles més sagnants que hi va haver en aquella època. Molts historiadors consideren que aquesta confrontació va suposar la derrota del Zamana Mesafent, o almenys l’inici del procés que va conduir a la seva fi, un procés que va culminar amb la coronació de Kassa el 1855. En paraules de Harold Marcus, “després d'aquesta batalla el Zamana Mesafent s'havia acabat: un sol home dominava altre cop Etiòpia".
Ali, després de la desfeta, va fugir al territori Yejju, a on va morir al 1856. La batalla d'Aishal també marca la final de la supremacia d'Ali i dels Yejju a Gondar després de cinquanta anys. El 1854, gràcies a aquesta victòria, Kassa ja governava tot el nord-oest de l'Imperi. Haylu, tot i això, necessitava controlar els senyors provincials, per tal que cap d’ells ocupés el lloc que Ali i Menen havien ocupat, que ell mateix volia ocupar. Així, no s'aturà, ja que molts grans prínceps del nord encara no se li havien sotmès. Al març del 1854, Kassa va sortir Gojjam per lluitar contra Goshu i li infligí una derrota a la batalla d'Amba Jebeli. Berou, vençut, va fugir. El maig del 1854 va abdicar i va acabar a la presó a on va estar tancat 14 anys. Poc temps més tard, Kassa va aixafar a Faris Ali de la província de Lasta.
Al cap de poc temps, va intervenir en un conflicte entre dos alts càrrecs de l’església ortodoxa etíop, fent paleses així, les seves aspiracions fora del terreny militar. El setembre del mateix 1854, es va fer ungir com a negus (rei) per abun Selama, que vindria a ser l’arquebisbe de l’església etíop. Sembla ser doncs, que el clergat recolzava Kassa Haylu.
Al nord de Gondar el Dej. Woubé, que havia simulat la seva submissió, no va reconèixer el títol de negus i això va provocar un atac de Kassa. El 9 de febrer del 1855, el negus va guanyar la batalla de Deresgé, a prop de la capital de l'últim gran Dejazmatch del Zemene Mesafent.
A Kassa Haylu no li quedaven rivals d’importància al nord d’Etiòpia, i l’11 de febrer de 1855, es va fer coronar neguse nagast, amb el nom de Tewódros II d’Etiòpia.
La coronació de Tewódros constitueix un capítol molt important de la història d'Etiòpia. Des d'un punt de vista simbòlic, es considera continuador de la dinastia salomònica que havia regnat l'Imperi a partir del 1270. Tot i que més tard Tewódros va pretendre de tenir ascendència salomònica, aquesta era dubtosa, cosa que li va causar problemes perquè molts senyors locals no es volien sotmetre a un sobirà "no-salomònic". La coronació va representar la final del període del Zamana Mesafent i molts historiadors ho consideren l’inici de la Història moderna d'Etiòpia.
A més, triant el nom de Tewódros II, Kassa va fer realitat una profecia inscrita a le Fekkere Eyessous, un tractat religiós apòcrif que feia referència al regnat de Tewódros I, un sobirà dels inicis del segle XV que havia distribuït les terres als pagesos. Segons la profecia, Tewódros I instaurà un regne just i pacificat.
És probable que el neguse nagast, un home religiós, estava convençut de que ell era aquest dirigent profètic que havia de canviar el curs de la història d'Etiòpia. Ja en el moment de la seva coronació, va anunciar la seva voluntat d'unificar el país.
El regnat de Tewódros
Les campanyes del Wollo i Shoa
 |
| L'emperador oferint audiència |
Va iniciar la campanya contra Wollo el març de 1855. Va ser una campanya molt dura, ja que va haver d’enfrontar-se a la coalició dels set clans wollos que normalment estaven en conflicte. A més, la invasió es dugué a terme durant l'estació plujosa, mentre que segons la tradició militar etíop, els conflictes havien de parar durant l'estació de les pluges. Al final, l'exèrcit de Tewódros va capturar Meqela el 12 de setembre del 1855. És en aquest punt estratègic i simbòlic, on el Negus va fer construir una fortalesa que més tard esdevindria el centre del seu govern. Per a evitar una revolta, Tewódros va capturar molts dels caps wollos vençuts, retenint-los com a hostatges a Meqela. A més, la victòria a Wollo va permetre a Tewódros protegir la reraguarda del seu exèrcit, que va partir a la conquesta de la "joia de la corona etíop": Shoa.
Shoa, que havia estat apartada dels conflictes entre els senyors del Zamana Mesafent a causa del seu allunyament geogràfic, era un reialme pròsper i pacífic, molt més que el nord del país, que havia estat devastat pels conflictes incessants. L'exèrcit de Tewódros va arribar a la frontera de Shoa a l'octubre del 1855. Dividides, les forces de Shoa van cedir davant la ràpida progressió del negusse nagast. Cap a mitjans d'octubre, les forçes de Tewódros es van enfrontar a l’exèrcit de Haile Melekot Sahle Selassié, negus de Shoa, a la batalla de Balla Warqa. La campanya de Shoa va durar uns cinc mesos, presentant diferències cabdals amb la de Wollo, ja que moltes províncies es van rendir sense resistència, com Menz, Gedem i Efrata. Tot i això, algunes altres van oferir més resistència, ja que es trobaven protegides pel germà del negus de Shoa, Seyfou Sahle Selassie. El novembre del 1855, les forces imperials obtenir la victòria a la batalla de Barakat. El mateix mes, Haile Melekot va morir, i Tewódros fixar-se com a objectiu capturar el seu fill, Menelik, que en aquells moments era el punt d'unió de la resistència shoana. El febrer del 1856, Tewódros va entrar a la ciutat d'Ankover, on fou acollit pels clergues i els caps locals que s'hi havien sotmès. Menelik va ser capturat i, juntament amb altres dignataris de Shoa, va ser conduit a Meqdela. Tot i aquestes accions, el negusse nagast va assegurar a les poblacions locals que els tractaria bé. Tewódros va reemplaçar l'administració que hi havia al poder i,c om que a Shoa refusaven atribuir al nou dirigent el títol de negus, ell va recuperar per a si mateix el títol de meridazmatch i va nombrar un governador per a la última província que havia conquerit.
Amb la conquesta de Shoa, Tewódros havia reconstruït en tres anys un imperi que portava dividit més de doscents anys. A principis de l'any 1856, controlava Gojjam, Wollo, Begemder, Tigray i Shoa amb la qual cosa dominava la totalitat de l'Imperi i, segons paraules de Harold Marcus, “va esdevenir l'últim dels prínceps del Zemene Mesafet i el primer Emperador de la nova era". Aleshores, controlant tant el sud com el nord, va canviar la capital, que abans havia estat a Gondar, i la va traslladar a Debre Tabor, a 95 km al sud-est de la primera.
Les primeres reformes del negusse nagast
Els primers anys del seu regnat es van caracteritzar per la compassió, la justícia social i una lluita per a millorar la vida dels pobres. Tewódros va ser el primer que va construir carreteres al país. Seguint una costum etíop que requeria que el cabdill mostrés exemple començant els treballs, el negusse nagast va participar activament a les obres. Treballava durament, tot el dia i amb les seves pròpies mans. Els altres treballadors no podien menjar o descansar abans que Tewódros, que donava exemple al superar les dificultats. També va ser el primer negus que va condemnar el tràfic d'esclaus, que havia esdevingut gairebé un signe d’Etiòpiai a tal fi, va publicar nombrosos edictes en contra. Tot i això, els mercaders d'esclaus operaven al marge de la llei, a través de rutes secretes, apartades del centre de decisió.
Va ser el primer sobirà que va fer escriure les cròniques reials en amhàric, llengua que durant el seu regnat va esdevenir la llengua nacional. Aquesta llengua va reemplaçar el lloc del gueez i va encoratjar a que es traduís la Bíblia. També va assegurar el respecte de les regles religioses i culturals. Va demanar als membres de la cort que vestissin de manera elegant i, a més a més, com a home molt religiós, va exigir als seus súbdits que valoritzessin la institució del matrimoni.
Tewódros va crear un sistema fiscal i judicial centralitzat, amb funcionaris pagats pel govern, obtenint d'aquesta manera, una part del poder dels senyors locals. De totes maneres, Tewódros no va renovar totalment la classe dirigent, ja que algunes dinasties que ja estaven instal·lades van restar al poder. Per exemple, a Tigray, Tewódros va nomenar com Dejazmatch a Kassa Mercha, la família del qual ja governava la província i a Shoa, la nominació de Hayle Mikaél va donar continuïtat a la dinastia de Sahle Selassié. Això va demostrar que Tewódros no buscava l'enfrontament amb les dinasties locals. A altres províncies, va preferir designar els seus propers, com Ras Engeda, que encapçalà el govern de la província de Gojjam. Inicialment, el sistema semblava continuista ja que molts dirigents de les antigues dinasties continuaven al poder, essent vassalls de l'autoritat reial. Tot i això, altres caps locals tenien la temptació de revoltar-se, cosa que temia Tewódros, una altra de les causes per les quals volia unificar i modernitzar el seu exèrcit.
La modernització de l’exèrcit etíop
Tewódros va donar molta importància a l'exèrcit. Al no poder reivindicar una ascendència salomònica, va haver de sustentar el seu poder mitjançant el seu talent militar. Per tal de reforçar les tropes imperials, Tewódros va emprendre el que el cònsol Walter Plowden va anomenar "la gran reforma". Aquesta es va centrar principalment en tres àmbits: organització, disciplina i armament. Aquestes mesures, així com les victòries que va obtenir, li van permetre sustentar la seva autoritat, i a la resta d’etíops viure en una seguretat relativa.
Al nivell organitzatiu, Tewódros volia substituir les forces regionals heretades de l’Era dels Prínceps per un exèrcit nacional únic. Els soldats que provenien de diferents províncies de l'Imperi es retrobaven en un regiment únic sota una jerarquia modificada pel negus. Així, molts rangs militars de l'exèrcit es van crear en aquesta època, com yasser aleqa (comandant de deu) o els yamssa aleqa (comandant de cinquanta). Tewódros també va reduir el nombre de soldats de l'escorta imperial. A més, va introduir un salari, el qallabe (en productes de subsistència) per als soldats i els va prohibir el pillatge dels soldats que afectés als seus súbdits.
A més, Tewódros també va instaurar una disciplina de ferro. A la campanya de Wollo, als soldats que entraven en combat sense esperar a les ordres, se'ls amputaven alguns membres i a partir de l'expedició de Shoa, s’afusellaven els amotinats.
Pel que fa a l'armament, l'arsenal de Tewódros es basava sobretot en les armes recuperades al camp de batalla després d'una victòria. Va intentar crear fàbriques d'armes, important les últimes tecnologies d'Europa. Ordenà als missioners europeus que li fabriquessin armes i va fundar una escola a Gafat per tal de formar els estudiants en l'elaboració de material militar. Per altra banda, la primera documentació d'un arsenal, creat a Meqdela, té data durant el regnat de Tewódros. Aquest constava de 15 canons, 7 morters, 11063 fusells, 875 pistoles i 481 baionetes, a més de les municions corresponents.
Contra les mesures de centralització, els caps locals de diferents regions van tornar a agafar les armes. Tadla Gwalou, a Godjam; Tesso Gobezé a Walqayt; Seyfu Sahle Selassie i Bezabeh, a Shoa; Dej. Liben Amadé i Amade Bashir, a Wollo es van revoltar tots. Les forces de la província de Lasta, comandades pel wagshum Gobezé van ocupar breument Gonder i al mateix temps es van revoltar Semien i Wegera. Des de l’inici del seu regnat, només Kassa de Tigray se li va mostrar fidel i respectuós. La seva superioritat militar li va permetre sotmetre ràpidament les revoltes però aquestes es succeïen progressivament. A més a més, hi havia un major descontentament dels pagesos contra la presència d'uns soldats que havien d'alimentar. Tewódros va perdre definitivament la col·laboració d'una part dels súbdits quan va anunciar la creació d'un nou impost per a finançar el sistema de guarnició nacional. Aquestes reaccions van desolar Tewódros, que volia assegurar al seu país un bon nivell de vida i un regnat just.
La reforma eclesiàstica
Per tal de poder permetre’s costejar les reformes, Tewódros es va assegurar de tenir una base financera estable. En aquell temps, l'Església Ortodoxa Etíop era una de les institucions més riques d'Etiòpia. Al principi, les relacions entre l'església etíop i Tewódros eren bones; a canvi de la seva benedicció i la seva coronació, l'abuna Selama va rebre l'ajuda del negus a defensar la doctrina tewahedo. En ple procés d'unificació política, Tewódros també volia una església unida.
Però hi havia diferències de caràcter i de comportament entre Tewódros, percebut com a pietós, creient i respectuós de la fe, davant d'un clergat corrupte, deshonest i proper a les divisions doctrinals, una clergat que podríem comparar amb el d’abans de la reforma gregoriana a Europa. Al 1856, va arribar a adreçar-se al clergat amb aquestes paraules: “Sense Crist, jo no sóc res”. Tewódros era un home realment religiós que volia restaurar el cristianisme a l'Imperi, posar final a la poligàmia, el concubinatge i encoratjava a la conversió dels no cristians. A més, hi havia pràctiques que el negus no comprenia, per exemple el fet que els pares es retiressin el seu turbant a l'església (els pares etíops portaven turbants) i no mostressin la cara al seu sobirà.
El 1856, durant l'anunci d'una reforma de la propietat de terres amb la que el negus va entrar en conflicte amb l'església, es va adreçar amb aquestes paraules al clergat: “Què he de menjar i amb què he d'alimentar les meves tropes? Teniu la meitat de les terres en tant que mesqel merét i l'altre meitat en tant que rim i qadam” en al·lusió als tipus de possessió de terres que tenia l’Església Ortodoxa Etíop.
De fet, Tewódros volia recuperar aquestes terres de l'església per poder redistribuir-les entre els súbdits que pagaven els impostos; el seu objectiu final era poder tenir mitjans financers per a les seves reformes. El 1860, la mesura entrà en vigor parcialment i Tewódros va expropiar una part de les terres de l'església. El mateix any va anunciar una nova reforma, en la que es feia efectiva una reducció del número de religiosos per parròquia, que ell considerava que havien de tenir, com a màxim, dos pares i tres diaques.
La fi del govern de Tewódros
Les revoltes internes i les relacions exteriors
L'estat creat per Tewódros no funcionava. Desitjós d'assegurar un ordre polític i jurídic, es va adonar que només la força militar li assegurava el respecte. Allunyat del mar i dels ports no podia adquirir noves armes tant ràpidament com els caps de Tigray o de Shoa. A més, els soldats de l'exèrcit imperial fugien o desertaven a causa de la duresa de la disciplina. Al 1866, el seu exèrcit, que havia arribat a tenir fins a 100.000 homes, el formaven poc més de 10.000. El 1867, les revoltes es van estendre per tot el país, fins al punt que Tewódros només es podia desplaçar en la carretera de Debre Tabor a Meqdela. Cap a finals de l'any 1867, fins i tot aquest eix de desplaçament va esdevenir massa arriscat pel negus i es va instal·lar definitivament a Meqdela.
Les relacions de Tewódros amb l'Islam eren particulars. Tot i que els musulmans podien practicar lliurement la seva religió, el negus volia que aquests es convertissin al cristianisme ortodox. La desconfiança de Tewódros amb aquesta religió es remuntava a la seva joventut, quan el seu pare es va enfrontar amb els sudanesos. Per altra banda, la situació de l'Imperi Otomà, present a la costa de la mar Roja li inquietava. A l'abril del 1864, Tewódros va proscriure l'Islam a l'Imperi Etíop, que va provocar un vast moviment de protesta dels comerciants musulmans.
Contra les revoltes internes, Tewódros volia utilitzar la diplomàcia per a recuperar els suports nacionals. En un cop estratègic brillant, reclamà l’atenció de les potències cristianes, apel·lant a la seva ascendència salomònica i al fet que Etiòpia era el mític regne del Preste Joan, que demanava ajut contra l’enemic religiós, els turcs i els seus súbdits. Feia referència a la idea del pancristianisme, i tenia un esperit de creuada contra els musulmans molt marcat. Es dirigí a les potències europees, sobretot el Regne Unit per a obtenir ajuda tècnica i militar. França va acceptar aportar assistència si Tewódros autoritzava més missions catòliques a Etiòpia, la qual cosa era una resposta equivalent a un refús. Rússia no va poder enviar ajuda perquè es trobava enmig de la guerra de Crimea.
Paral·lelament, les relacions amb Egipte i els altres estats musulmans es van deteriorar. El 1856 va descobrir que el Patriarca Qerilos i l'abuna Selama van demanar assistència militar a Egipte en nom del negusse nagast. El patriarca copte va acceptar d'ésser l'ambaixador d'Egipte després que Tewódros, sense informar-lo, ordenés l'empresonament de dos religiosos egipcis. El primer va ser alliberat el novembre del 1857, però el segon morí a la presó el 1867. Per altra banda, acollí refugiats sudanesos com Wad Nimr, fill de Makk Nimr, líder d'una revolta contra els Egipcis per desestabilitzar la seva autoritat a la regió. Però l'amenaça que més temia Tewódros provenia de l'oest, de la mar Roja, i va ser la que el va empènyer a buscar l'ajuda europea.
Després del refús de les altres potències, Tewódros va buscar contactes diplomàtics amb el Regne Unit. Tewódros mostrava admiració i simpatia amb els anglesos, mostres que no eren recíproques. Al final, el país amb qui Tewódros cercà establir lligams forts, acabà sent el seu pitjor enemic i el responsable del seu final estrepitós.
El deteriorament de la relació amb Anglaterra
L’octubre de 1862 envià dues cartes relativament similars a dos dirigents europeus: un a la reina Victòria i l'altre a Napoleó III. Anuncià que “l’enemic turc" no volia cedir territoris etíops i els demanaven ajuda. El negus donà la carta per la sobirana anglesa al cònsol britànic, que havia estat nomenat aquell mateix any. En ell, Tewódros hi recollia el que Plowden i John Bell li havien dit anteriorment: Victòria era una "gran Reina" que "estima els cristians". A la carta, també expressava el seu amor cal al Regne Unit. El 12 de febrer del 1863, la carta de Tewódros va arribar a Londres però aquesta no va convèncer als britànics, ja que per a ells, els otomans eren uns aliats contra l'amenaça russa sobre la seves possessions colonials a l’Índia. El 22 d'abril, Cameron va rebre una carta del secretari d'afers estrangers, Earl Russel, que li anunciava la resposta negativa del Regne Unit a les demandes d'Etiòpia. Per altra banda, li ordenava romandre a Metsewa fins a nova ordre. L'absència d’una resposta convenient als seus interessos, reforçà la convicció de Tewódros sobre els britànics, els quals creia que l’ignoraven voluntàriament.
Segons Richard Pankhurst, la política britànica era pro-egípcia, el mateix Cameron, el 1863, va anar al Sudan, territori ocupat pels egipcis, per tal d’estudiar un projecte de plantació de cotó. Tewódros va veure aquests gestos com el reconeixement de Cameron, cònsol britànic a Metsawa, de la legitimitat de l'ocupació dels egipcis. Així, Tewódros va interpretar aquest fet com un canvi de la política britànica a favor de l'Imperi Otomà, que en aquell moment ocupava Metsewa.
Aquesta creença del negus que els britànics estaven a favor dels egipcis, fou el punt de partida de la querella d'aquest amb els britànics. Després d'esperar la resposta durant un any, Tewódros es va ofendre i perdé la paciència. El 4 de gener del 1864, empresonà a Cameron i altres membres del personal diplomàtic a la fortalesa de Meqdela. Aquest gest, provocat per la manca d'alternatives, va provocar una resposta immediata per part del Regne Unit, que va demanar l'alliberació dels seus hostatges i li va prometre ajuda militar a canvi. Insatisfet amb la seva resposta, Tewódros també va fer empresonar l'enviat britànic a Meqdela.
 |
| Caricatura anglesa de 1867. Britannia acorralant Tewódros |
La mort del negusse negest
El juliol del 1867, una expedició britànica formada per 32.000 homes sota el comandament de Sir Robert Napier va partir camí d’Etiòpia per tal d’alliberar els captius de Meqdela. Els britànics coneixien la situació d'Etiòpia i les revoltes que hi havia, i que l’exèrcit de Tewódros es trobava terriblement reduït, en aquella època devia tenir entre cinc i deu mil soldats només.
El cos expedicionari sortí de Metsewa, i anà avançant sense oposició, amb la cooperació de Kassa Mercha, la simpatia de Gobezé i la passivitat de Menelik. Kassa Mercha, de Tigray, va ajudar les tropes britàniques i els va proveir de provisions i mitjans de transport adequats. El 10 d'abril del 1868, al peu de Meqdela, va tenir lloc l'únic enfrontament entre les tropes imperials i les britàniques: la batalla d'Arogé, una derrota en tota regla per a l’exèrcit etíop, inferior en nombre i armament.
El dia següent, Napier va escriure a Tewódros i li va prometre un "tracte honorable" si alliberava els presoners europeus i es sotmetia a la Reina d'Anglaterra. El negus, un home molt orgullós, va rebutjar d'acceptar aquesta humiliació, i va enviar una carta molt remarcable al comandant britànic, que podríem interpretar gairebé com a nota de suïcidi, en la qual parlava dels fets que l’havien dut a aquella situació. En un to d’autolament, explicava la seva intenció de portar la pau al seu país i d’extendre la paraula de déu, desbaratada justament per aquells a qui més admirava, confabulats amb els seus propis súbdits. Certament és un document molt interessant, mostra d’un monarca ja a les seves últimes, que després d’enviar la carta va intentar de suïcidar-se, cosa que els seus soldats van evitar.
Van seguir les negociacions amb els britànics. El negus volia obtenir una solució pacífica a tot el conflicte, i va enviar un important present a Napier per la celebració de la Pasqua. Però el comandant britànic no va acceptar el regal, ja que el volia forçar a negociar de manera favorable als interessos de la corona britànica. Informat del refús, Tewódros intentà fugir de Meqdela, però la fortalesa ja es trobava sota setge.
Aleshores, va ordenar l'alliberament dels missioners i dels presoners polítics. Quan van veure els captius, els observadors estrangers francesos, russos, àrabs, holandesos, austríacs i espanyols es sorprengueren per la bona salut de la que gaudien, ja que pensaven que havien estat tancats en masmorres. El 13 d'abril, a les 3 de la tarda, els britànics van llançar un últim assalt a la fortalesa. Comprenent la inutilitat de tota resistència, el Negus va dir als seus últims partidaris: “Tot s'ha acabat! Abans que caure a les seves mans, jo prefereixo posar fi als meus dies!” Tewódros va prendre el seu revòlver, un regal de la mateixa reina Victòria, se’l va acostar a la boca, i es va suïcidar.
Quan els soldats anglesos van entrar a la fortalesa, van veure al terra l'home que havien de capturar, un home per a la captura del qual s’havia preparat una expedició que havia costat 9 milions de lliures esterlines. Furiós, Sir Napier ordenà el pillatge de la ciutat de Meqdela. El 18 d'abril, els britànics van deixar enrere un país destrossat i, de nou, dividit; després d'alguns mesos, a l'agost del 1868, el wagshum Gobezé de la província de Lasta, recolzat per un important exèrcit de 60.000 soldats, es va proclamar emperador d’Etiòpia sota el nom de Tekle Giyorgis II.
FInalment, com a conclusió, m’agradaria remarcar que, a partir de la meitat de segle XX, el personatge de Tewódros va esdevenir, als ulls dels etíops, "el més gran de tots els sobirans". Després de la seva mort, les generacions que el van continuar el van veure com un home excepcional, creant un veritable mite al seu voltant. Va ser pels ideals que ell tenia, que es va tornar una figura tant popular. Els Etíops veuen en ell un precursor de la modernitat i un partidari d'una "Etiòpia reunificada i forta". Va restablir la unitat política i religiosa d'Etiòpia i les seves antigues fronteres i va voler modernitzar el seu país. Per Paul Henze, Tewódros va ser el primer centralitzador modern. També diu que "ell va posar fi a un segle de decrepitud de l'estat i va proposar una visió d'unitat i progrés, després de la seva coronació, va debutar el procés d'unificació nacional i va despertar el país”. Segons Marcus, "el regne de Menelik II (1889-1913) va representar el triomf de la idea del centralisme iniciada per Tewódros i confirmat per Yohannes IV (1872-1889)". Finalment, la imaginació de tota una generació d'Etíops va estar marcada per aquest "guerrer extraordinari" i les "seves victòries brillants sobre els exèrcits més importants que el seu".
BIBLIOGRAFIA
- G. MARCUS, HAROLD (1994), A history of Ethiopia, University of California Press, London.
- JOVÉ, JONATHAN (2009), “Los múltiples rostros de Tewódros” a Studia Africana núm 20 (pags 56-65), Centre d’Estudis Africans, Barcelona.
- KI-ZERBO, JOSEPH (1972), Historia del África Negra, de los orígenes a las independencias, Edicions Bellaterra, Barcelona.
- RUBENSON, SVEN (1966), King of Kings: Tewódros of Ethiopia, Oxford university Press Addis Abeba.
- HENZE, PAUL B. (2000), Layers of Time, a History of Ethiopia, C Hurst & Co (Publishers) Londres.
